Photo: G. Brandy - E. Navarro
Nota: Tenía que hacer una historia para el Taller d'escriptura de Catalán dentro de mi licenciatura, y escogí el cuento "# 11. Ahora de verdad " de este blog para desarrollarla. Es mi primer trabajo en catalán.
-------
Em dic Asun i treballo a la recepció d'un despatx de notaris. Atenc el telèfon, m'ocupo de l'agenda de cites i de tots els cobraments. A dies, a estones el meu treball pot ser molt diferent. Hi ha dies que si tingués sis braços com Shiva em vindria molt bé. Hi ha estones, altres dies, en que tindria temps per fer-me la manicura, encara que tingués sis mans com Shiva!
Sempre hi ha coses a fer, si em ve de gust... però a vegades no em ve de gust. Quan estic ocupada al telèfon i tinc gent esperant per entrar a signar, o per pagar, i la meua companya es fa la boja buscant un paper ... em poso de molt mal humor. La enviaria a fer punyetes, però l'ètica i l'estètica del despatx de notaris m'impedeixen tenir males maneres. El que passa és que quan la cosa es calma, no em ve de gust posar-me a ordenar el camp de batalla en què ha quedat convertida la recepció.
Durant anys he refusat a tenir un compte Facebook, no li veia la gràcia a això de connectar amb gent amb la qual no connectava en realitat, a la realitat. No obstant això, uns companys de col·legi van tenir la idea d'organitzar un sopar d'antics alumnes i no sé com em van trobar per mail. Em van animar a connectar per face per tenir informació sobre el sopar i sobre el grup en general.
Em semblava graciós veure els meus antics companys amb trenta anys més. En general la vida no els havia tractat malament. Molts d'ells guardaven els mateixos trets, i en el fons dels ulls encara es podia reconèixer el nen o la nena que van ser. Altres havien canviat. Se'ls podia reconèixer, pero el gest i la mirada eren d'altres persones, potser amb experiències que els havien fet canviar. Després de posar alguna foto meva, en els comentaris que van fer deien que seguia igual de maca. A saber de qui parlaven. Quan em deien maca mai vaig pensar que ho fos de veritat.
La majoria del grup seguíem vivint per la zona, però, van haver de passar trenta anys i ficar-nos en una xarxa social perquè tinguéssim informació els uns dels altres. Des del principi vaig saber que no podría anar al sopar perquè eixe cap de setmana estava en un curs de formació. Pero bé, m'agradava veure el que feien, les fotos que posaven, les coses que escrivien o que compartien. Al despatx tenia la pàgina de face oberta i en algun moment del matí el mirava.
Després del sopar van publicar moltes fotos, i la meua llista de "amics" va créixer. Entre els nous retrobaments escolars estava Gabriel. De nen, Gabriel va ser un company dolç i entremaliat, divertit, bromista, juganer, simpàtic, bo. A més tenia una cabellera castanya ondulada que rajava per les seues galtes sempre somrients, uns ulls color mel que titil·laven com estrelles, uns llavis carnosos que descobrien unes paletes blanques i gegants. Era una criatura bonica, això era el Gabriel. En tots els sentits. Formàvem trio amb una altra companya durant l'últim any, érem inseparables.
Vaig estar repassant tots els records que tenia de Gabriel i em vaig adonar del molt que m'havia agradat aquest nen. Quina figa... vaja descobriment, quin retard! Perquè mai em vaig atrevir a coquetejar amb ell? Perquè mai vaig intentar sortir amb ell? Vaig riure en pensar en "sortir amb ell". Quina ximpleria! no sortíem enlloc, no anàvem enlloc, només ens vèiem a l'escola, però ens encantava dir "fulanito m'ha demanat sortir amb ell".
No havien passat dos dies des del sopar quan vaig rebre un missatge de Gabriel. Vaig tenir un sobresalt. Els meus prejudicis contra Facebook es van posar en guàrdia: això de les xarxes socials és un parany, t'obres un compte i sembla que t'han obert el cervell, i saben fins el que estàs pensant. Aquest xaval havia vist en algun lloc que jo estava pensant en ell.
Vaig obrir el missatge. Em deia que havia assistit al sopar amb l'esperança de veure'm. Segons sembla, jo també tenía unes paletes blanques i grans, darrere d'uns llavis sempre somrients, els meus ulls brillaven com estrelles i el meu cabell, sempre despentinat, surava al meu voltant quan jo saltava i corria jugant. Vam aprendre a escriure junts al principi de les nostres vides i, trenta anys després, em va explicar totes aquestes coses en el primer missatge que m'enviava.
Uns dies després em va demanar connexió per al xat. Manteníem la conversa oberta i en algun moment ens parlàvem, ens saludàvem. A vegades m’arribava el seu "bon dia" just quan encenía el meu ordinador pel matí. Em feia riure. Amb el pas dels dies els seus missatges eren més freqüents. M’explicava la seua jornada: el que feia, el que veia, el que pensava, de vegades el que sentia. Quan la feina m'ho permetia, feia un cop d'ull al xat. A vegades li contestava de seguida, altres vegades no. A vegades li contestava més tard, a vegades no li contestava, no sé perquè. Crec que no entenia per què Gabriel s'interessava en mi, que estava atenta per descobrir els seus motius. Hi ha temporades en què una no creu en l'amor, hi ha altres temporades en què ni tan sols existeix com a idea. Aleshores estava en una etapa així, de ni pensar tan sols que existís una cosa que es diu "amor" "enamorament" o qualsevol cosa per l'estil.
En realitat hi ha temporades que una no creu, simplement. Veus la vida, organitzes la informació que reps, la classifiques i l’ordenes al cervell. Ja està. El següent és seguir fent el mateix. Suposo que per a una persona amb nens les coses són diferents. Suposo que per a una dona amb parella les coses també són diferents. Pero no és el meu cas, i en eixes èpoques, un moment de reflexió sobre les famílies amb nens i un altre moment sobre les dones casades, ja fan dos moments i això és pensar massa. Prefereix deixar la ment en blanc i no fer treballar el cap per res. La meua vida és la que és.
Havien passat una mica més de dos mesos des que va començar el xat amb Gabriel. Quatre o cinc missatges al dia que, la veritat, em feien gràcia. A vegades ens escrivíem durant el sopar, una sensació estranya, la de sopar amb algú amb qui no estàs sopant. Després va arribar el telèfon. Parlàvem des del llit, i des del llit vam començar una relació sexual que passava en els llocs menys pensats i de la forma més estranya.
Si li contava que havia anat al súper en eixir del despatx, la cosa s'embolicava i acabàvem fent l'amor al pàrquing de Mercadona. Si m'explicava que havia anat al dentista, en dos minuts m'havia convertit en infermera, vestida amb un petit davantal blanc, i complimentava al meu pacient a la butaca de la consulta.
Vam tenir un rotllo a l'ascensor de l'edifici de la meva oficina. Vam haver polsar amunt i avall unes quantes vegades. A la primavera vam viure la nostra passió sota el sol, protegits entre les dunes dels Arenals del Sol. Aleshores havien passat nou mesos de relació. Sí, és cert, no ens havíem vist en persona. Sí, és cert, entre la seva casa i la meva potser no hi havia vint quilòmetres. Al principi em vaig sorprendre a mi mateixa per començar una relació per internet. Entre les meues amigues tinc exemples de tota mena, i no em veia fent una cosa així. Després em va agradar, era una companyia no invasiva, còmoda. Més tard va començar a ser insuficient.
Acostumada a la solitud, gelosa de la meua rutina i el meu petit cercle, em conformava amb les meues trobades sexuals amb Mario. Mario és un advocat de família que ens porta successions, donacions, convenis de divorci i coses aixína. Té uns trenta-cinc anys, solter de vocaciól. Seriós i molt rigorós en el seu treball, és bastant més descompensat en la seua vida privada. Té poc temps per al que ell anomena "conya", però quan està de conya Mario és excessiu. Pel que fa a mi em va bé. Les nostres trobades, cada deu, quinze dies, consistien en un sopar ràpid, seguit d'una non-stop-sessió sexual que, la veritat, em quedava la mar de bé.
Des que vaig començar a tenir relacions amb Gabriel, abans fins i tot d'intimar del tot, vaig evitar trobar-me amb Mario. Cap d 'ells dos coneixia l'existència de l'altre. Era cosa meua, una mena de bloqueig que m'impedia tenir dues relacions alhora. Al mateix temps no m'enganyava: en realitat no tenia cap relació. Em ficava al llit amb un home que no m'interessava, i m'interessava per un altre que no veia feia trenta anys, amb qui tenia sexe virtual. Quin desastre. Per moments tenia la idea d'una cuarentona soltera a la recerca de la identitat perduda i em moria de ràbia.
Delia per trobar-me amb Gabriel. En la meva situació tot estava a favor per fer-ho d'una manera fàcil i natural, però ni fàcil ni natural. Tenia una sensació estúpida de veure'm una mica ridícula. La forma en què havia començat i com s'havia desenvolupat la nostra relació virtual em semblava un punt feble al meu compte. M'estava enamorant d'un home com una càndida, creient-me la imatge que ell em transmetia a distància. Això és el que em passava, a mi, que he estat sempre l'anti-princesa! Ell també volia veure'm.
Mai parlàvem d'això, només ens deixàvem portar fins que les ganes de veure'ns van ser majors que els temors. De tant en tant trèiem el tema de passada. Era com llançar pedres a la finestra. Pedres d'avís, de crida.
En alguna ocasió parlem de com seria el nostre retrobament. Parlem de si a la seua casa o a la meua, dels veïns xafarders. Això de ser xafarder està a l'abast de qualsevol sense límit d'edat, sexe, estatus, etc ..., que sembla cosa de la Declaració Universal de Drets Humans. Tots dos teníem clar que ens interessava un pebrot l'opinió que "el poble" tingués de la nostra vida.
"Això és com aquell que diu que hi havia un home de certa edat que viatjava amb el seu fill petit i amb un ruc", va dir Gabriel. "Quan va pujar el petit al ruc, els que el van veure van dir que el petit era jove i tenia més energia per caminar. Quan va pujar el pare, qui els van veure van dir que era injust fer caminar la criatura, tan jove. Quan van pujar els dos, els van criticar per abusar del borrico, i quan els dos van baixar del ruc, els van criticar per caminar en lloc de pujar a cavall. "
Quina veritat tan gran. Mai farem les coses al gust de tots. Estava clar que la manera que voldríem seguir la nostra història només dependria de nosaltres.
Una nit de juny em va trucar a això de les nou. Estàvem de festes i sota el meu apartament hi havia una foguera, amb tot el vaivé de gent que això significa. Música, petards. M'encanta el soroll dels petards i l'olor de pólvora que queda després d'explotar. Tot just arribes a olorar que comença a desaparèixer desfent-se en l'aire. A causa dels petards no vaig sentir la primera trucada. Va tornar a trucar uns instants després. Jo entrava a la dutxa per refrescar-me i sopar amb la pell encara una mica humida a la terrassa, mirant, malenconiosa, la ciutat vestir-se de llums.
- Hola, et pillo en mal moment?
- No, res ... anava a dutxar-me, però dime.
- Volia dir-te que ... cal que ens vegem.
Va haver-hi uns instants de silenci.
- ¿Carinyo?
- Sí, sí ... sóc aquí, però... així, de cop i volta?
- Necessito veure't, escolta’m bé: no vull esperar més.
- M'agafes una mica de sorpresa, però em sembla bé. Oh, la veritat és que, Déu meu... jo també ho desitjo més que res!
- Dóna'm la teva adreça, en una hora estic aquí ¿va bé?
- ¿Una hora?
- Per favor ...
- Està bé, està bé, ho dic perquè estem en fogueres, hi ha talls en tots els carrers, el meu està tallat per dos trams... està fotut per sortir i per entrar de la zona en cotxe.
- Ha, ha, ha, ha ...! Ai ... -va respirar profund abans de començar a parlar de nou- una hora és el que em queda d'espera per veure't, fins que les meues mans es posen sobre tu per apretar-te contra mi. Això és tot. Dóna'm la teua adreça.
Li vaig donar la meua adreça, que va repetir en veu alta.
- Fins d'aquí a una hora, va dir, i va penjar abans que li contestara.
Sant Joan, festa gran. Als racons instal·len cuina, bar, menjador, orquestra i pista de ball, que semblen l'assentament d'un xeic àrab, però en ple asfalt. Els turistes, els passacarrers, les xiques vestides de bellea i altres exemplars típics de festes majors i de cap altra època de l'any, discorren pels carrers com les manades de nyus en els documentals. Els venedors de llaminadures, d'objectes de broma, de globus d'heli i d'objectes inútils en general, s'amunteguen com xampinyons a l'abric d'un tronc, a les cruïlles de les avingudes. Arribar a l'entrada d'un pàrquing públic és una croada d'un contra cent infidels, trobar plaça dins és la rematada.
Gabriel va aparcar el cotxe a l'Albufereta i el TRAM el va deixar a dues illes de ma casa. L'ambient que envoltava els escassos cent metres de recorregut semblava la festa de celebració de la nostra trobada, com si hagués estat un casament urbà i extravagant d'un segle abans. Va trucar al timbre. Vaig despenjar.
- Ja sóc aquí. Cinquanta-cinc minuts, espero cinc per pujar?
- Puja, home, per favor.
La porta de l'ascensor es va obrir al meu pis. La llum de l'escala s'havia apagat, però un passadís de llum sortia des de la meua porta mig oberta per guiar els seus passos. Vaig posar música suau i vaig tornar a la porta, per trobar-me a Gabriel amb el braç en alt preparat per trucar. Quan em va veure el va baixar a poc a poc, passant la seva mà per darrere del seu cap, refilant el pèl, amb un somriure increïble i una brillantor als ulls... que em vaig sentir enmig d'una sèrie de dibuixos manga d'aquests que miren els meus nebots, com una escolar adolescent flipant amb el xic protagonista de la festa.
Em vaig sentir ridícula de sobte. A l'instant em va envair la vergonya de pensar totes les coses que havia parlat amb aquest home per telèfon. En dos segons vaig sentir ansietat perquè el desitjava i temia que, ara que ens coneixíem de veritat, la màgia no existís. Bé ja ens coneixíem de veritat, de nens. També ens hem conegut de veritat per missatges, per telèfon ... més oberts que hem estat, no pot ser. O no, no ho sé. Ja no som nens, ja no estavem parlant per telèfon, estàvem cara a cara, amb tots els nostres altres personatges flotant a l’entorn. Qui era real, qui era un invent? Jo mateixa, em va entrar com una desesperació de no saber què m'anava a posar per rebre'l. Texans i samarreta blanca, bàsic. No. Vestit i talons. Ni parlar. "Dona, la camisa llarga de viscosa que et poses per estar fresca à casa i punt." em vaig dir. I la veritat és que tenía raó. A vegades penso que hauria d'escoltar més sovint els consells de la meva personalitat passota.
Deixa't portar, ja ets a la meta, gaudeix del moment, em deia. Això de l'herència històrica és completament cert. La història es transmet pels gens. Jo era una barreja d'un porró d'anys de dictadura castradora i religió trista, i de ie-ie rebel independent i feminista, però amb sostenidor. Lligant per satèl·lit, molt moderna, mare meua!. El problema és que totes aquestes personalitats heretades i adquirides es donaven cita en aquest precís instant d’inestabilitat, una sensació que em desorientava. Quina era jo?
Crec que ja he dit que pensar massa no em fa gràcia. Doncs amb el pom de la porta a la mà, al micro-instant que triguem a parlar, em va donar temps a pensar tot això. Vaig obrir la boca per treure el primer que em sortís, abans d'agafar mal de cap.
- És sorprenent, ets tal com eixis en les fotos, i com et recordava. M'agrada que sigui així, li vaig dir. Em vaig sentir molt alleujada, com si hagués deixat anar una enclusa de mitja tona. Això és ... solta, tranquil·la ... lleugera, em vaig dir reconfortada per l'agradable sensació.
- Tu ets molt més bonica que a les fotos.
Vaig sentir que flotava.
El vaig agafar de la mà i el vaig fer passar a dins. Estava descalça, ell feia olor d’un perfum desconegut, una olor que no oblidaré mai. L'orquestra del racó de sota estava tocant "Paquito el xocolater", els coets i petards xiulaven i explotaven amb el fons musical i l'olor de les botifarres de ceba a la planxa s'enfilava per la façana. Caminem uns passos i ens aturem al mig del saló, davant del finestral que mostra la ciutat que dues hores després cremaria als nostres peus. Ens vam abraçar, fàcilment, com si fos un retrobament adolescent i madur alhora. Intercanviem regals: ell em va donar unes flors; jo li vaig donar un petó. El primer.
Per a Antoni Moga, per la seva amistat i per fer-me descobrir el plaer de conèixer la llengua catalana.
Gràcies a la meva professora Maria Cristina Badosa, UPVD.
I a tu, a tu no sé com dir-te ...
